Pirates del Carib 4

M'agradaria començar dient que és la que més m'ha agradat de tota la saga (de fet és l'única que realment he entès de cap a peus). Trobo que aquest cop van "cuiadar" una miqueta més la història perquè poguessis anant lligant caps durant el transcurs de la pel·lícula, ja que a les 3 anteriors no entenies ni la meitat (almenys jo). Cal dir que aquesta m'ha deixat ben impresionada, senzillament fabulosa. No crec que altres persones pensin el mateix, ja que sobre aquestes pel·lícules sempre hi ha diverses opinions; bé, doncs aquí donaré la meva. Em va agradar molt la interpretació de Penelope Cruz, pero més que ella el que em va encantar va ser el personatge que ella interpretava, Angelica, una enigmàtica dona del passat d'Sparrow. El caràcter que tenia, la manera de ser i com tracta a Jack Sparrow ... és de les coses que més em va agradar (a part de la música, que és fenomenal en tota la saga). Altres elementsindispensables, (sense contar Jack Sparrow, sense el qual res seria el mateix) són els escenaris on va transcorrent tot: aquelles platjes de sorra blanca, la selva, el mar en tempesta i el palau del Rei. En aquest últim té lloc una de les primeres escenes realment divertida, especialment la persecució que s'hi fa a l'interior. Jack Sparrow és ÚNIC. En moments tensos, aquells en que no pots deixar de mirar la pantalla, sempre sap trencar l'ambient amb una brometa.

Acció en massa i aventura combinades amb un toc d'humor.

Tràiler exclusiu (Johnny Depp).

Les 400 coups.

En Truffaut és un geni del cinema: no existeixen gaires persones capaces de concentrar humor, pena i angoixa en tant sols 99 minuts ni fer una pel·lícula que, després de veure-la, et doni tantes coses en les que pensar, ja que està ple d'escenes impactants: quan el seu amic el va a veure al centre i no el deixen entrar, l'Antoine corrents amb la màquina d'escriure entre braços... Això mesclat amb els plànols del principi (les cases parisenques deixant entreveure la Torre Eiffel) i l'últim (ell corrent pel camí, fugint del centre) on arriba a la platja, el lloc on sempre havia desitjat anar. Altres imatges, en canvi, t'omplen de rabia, com quan la mare el comença a mimar per pur interès. Personalment, no puc triar la meva escena preferida perquè totes són extraordinaries.

Una combinació de sensacions i sentiments inigualable.

The Lady Vanishes.

Només cal dir que és un dels Hitchcock que més m'ha agradat. La combinació d'intriga i humor (l'escena on els dos apassionats del cricket fan una demostració de l'esport amb terrossos de sucre és especialment graciosa) és fantàstica. Les diferents maneres de presentar els personatges formen part del magnífic guió: és boníssim. Un dels aspectes més interessants de la pel·lícula és la confusió que et produeix al principi veure que ningú ha vist a la senyora Froy (un dels millors personatges) i com et va posant en tensió. Tot i que vas seguint la història i aconsegueixes unir-te una mica a la investigació, no és fins a l'últim omment que descobreixes tota la veritat.

La pel·lícula està formada de petits detalls que acaben sent crucials: típic de les primeres pel·lícules de Hitchcock. T'acabes adonant que la majoria de coses que han passat i a les que no has donat importància són les que finalment fan que la història sigui més rodona, com quan Froy escriu al vidre del tren el seu nom. Tot i que ho miris per totes bandes, tot l'argument quadra perfectament, no hi ha cap forat. Ja ho he dit: un gran guió. A més, és força difícil fer una pel·lícula amb només un tren com a escenari principal, i això té un gran mèrit.

En fi, és una d'aquelles pel·lícules que no es pot veure un dia en que estiguis cansat: aquesta història demana molta atenció.