The Godfather.

Quan em diuen Coppola només em ve al cap una paraula: MAGNÍFIC. Vaig trobar extraordinaria tota la pel·lícula, no tinc cap objecció a fer. Dura 166 minuts, i en cap d'aquests 9960 vaig poder apartar els ulls de la pantalla. Cada moment et manté els musculs en tensió i la ment intentant esbrinar que passa. Tot i que passen moltíssimes coses (felicitats també al guionista) crec es pot seguir perfectament. Això si, amb els cinc sentits fixats en la pel·lícula, això és esencial.

Les escenes són molt llargues, i la veritat és que això descansa força d'algunes pel·lícules d'acció, on els plànols són curts i on passen tantes coses al mateix temps que sí que t'acabes despistant tot i que centris tota la teva atenció a la pantalla. A més, no és acció en massa, i això encara et fa estar més tens, ja que saps que en qualsevol moment pot passar qualsevol cosa.

No cal dir que Marlon Brando està únic com a Padrino. Em va commoure. Em va fer plorar, riure i estremir-me. Senzillament únic.

Aquesta és una de les pel·lícules que no et pots perdre, una d'aquelles que has de veure per la força. Una d'aquelles de les que no podràs parar de parlar-ne mai. Una d'aquelles que no s'obliden.

Paris, oh, Paris...

Midnight in Paris: M'han vingut unes ganes terribles de tornar a Paris i passejar-me per tota la ciutat mentre plou, ja que "Paris és més bonic sota la pluja" (paraules del nostre protagonista, Gil, portat a la gran pantalla per Owen Wilson). La ciutat del glamour ens transporta als anys vint d'una manera ben peculiar: a través del cotxe negre que apareix cada nit a les dotze per Mont Martre. Gràcies a aquest carruatge, el guionista (que vol ser escriptor a Paris, de fet està escrivint el seu primer llibre) té l'oportunitat de coneixer els personatges celebres que li han servit de mestres: Scott Fidzgerald i Ernest Hemingway, entre d'altres. Llàstima que la seva promesa no tingui la intenció de quedar-se a Paris eternament, cosa que Gil desitja...

La primera escena en què veu on està realment (anys 20) és molt graciosa: la cara de felicitat i astorament d'Owen Wilson contrastada amb la naturalitat amb la què actuen tots els altres personatges és realment única. La història té molt de ritme, i pots anar identificant els diferents personatges coneguts que apareixen durant el transcurs de la pel·lícula (Dalí, Picasso...).

Personalment, no puc triar una escena en concret, pero si haig de triar la que més m'ha fet riure és una de les últimes, on es veu el detectiu al Palau de Versailles perseguit per la guàrdia reial.

Una gran pel·lícula, digna de Woody Allen i mereixedora d'un gran aplaudiment de part del públic.