The Godfather.

Quan em diuen Coppola només em ve al cap una paraula: MAGNÍFIC. Vaig trobar extraordinaria tota la pel·lícula, no tinc cap objecció a fer. Dura 166 minuts, i en cap d'aquests 9960 vaig poder apartar els ulls de la pantalla. Cada moment et manté els musculs en tensió i la ment intentant esbrinar que passa. Tot i que passen moltíssimes coses (felicitats també al guionista) crec es pot seguir perfectament. Això si, amb els cinc sentits fixats en la pel·lícula, això és esencial.

Les escenes són molt llargues, i la veritat és que això descansa força d'algunes pel·lícules d'acció, on els plànols són curts i on passen tantes coses al mateix temps que sí que t'acabes despistant tot i que centris tota la teva atenció a la pantalla. A més, no és acció en massa, i això encara et fa estar més tens, ja que saps que en qualsevol moment pot passar qualsevol cosa.

No cal dir que Marlon Brando està únic com a Padrino. Em va commoure. Em va fer plorar, riure i estremir-me. Senzillament únic.

Aquesta és una de les pel·lícules que no et pots perdre, una d'aquelles que has de veure per la força. Una d'aquelles de les que no podràs parar de parlar-ne mai. Una d'aquelles que no s'obliden.