Paris, oh, Paris...

Midnight in Paris: M'han vingut unes ganes terribles de tornar a Paris i passejar-me per tota la ciutat mentre plou, ja que "Paris és més bonic sota la pluja" (paraules del nostre protagonista, Gil, portat a la gran pantalla per Owen Wilson). La ciutat del glamour ens transporta als anys vint d'una manera ben peculiar: a través del cotxe negre que apareix cada nit a les dotze per Mont Martre. Gràcies a aquest carruatge, el guionista (que vol ser escriptor a Paris, de fet està escrivint el seu primer llibre) té l'oportunitat de coneixer els personatges celebres que li han servit de mestres: Scott Fidzgerald i Ernest Hemingway, entre d'altres. Llàstima que la seva promesa no tingui la intenció de quedar-se a Paris eternament, cosa que Gil desitja...

La primera escena en què veu on està realment (anys 20) és molt graciosa: la cara de felicitat i astorament d'Owen Wilson contrastada amb la naturalitat amb la què actuen tots els altres personatges és realment única. La història té molt de ritme, i pots anar identificant els diferents personatges coneguts que apareixen durant el transcurs de la pel·lícula (Dalí, Picasso...).

Personalment, no puc triar una escena en concret, pero si haig de triar la que més m'ha fet riure és una de les últimes, on es veu el detectiu al Palau de Versailles perseguit per la guàrdia reial.

Una gran pel·lícula, digna de Woody Allen i mereixedora d'un gran aplaudiment de part del públic.