Paris When it sizzles

Avui m'agradaria comentar una altra de les pel·lícules de l'Audrey Hepburn, protagonitzada per ella i William Holden. No és de les que més m'han entusiasmat, s'ha de dir que era una mica irregular: alguns troços estaven molt bé, però n'hi havia d'altres que et feien deixar anar un sospir, esperant que s'acabés aquella acció.

A més, l'argument està molt bé, el guionista i l'escriptora que comencen a escriure la pel·lícula, que és com un reflex del que els passa de veritat. Trobo que la idea està molt bé, pero a vegades et perdies una mica. Tot s'ha de dir, però: la interpretació de tots els personatges és genial.

M'agrada molt una de les escenes del començament, quan comencen el guió: la Gabby (el personatge de la pel·lícula que estàn escrivint) està amb un actor, i en Holden diu que s'assembli al Tony Curtis. I aleshores, aquest actor es treu el casc de la moto i és el mateix Curtis.

Això és el que deia abans, moments molt bons i moments avorridets.

En fi, m'esperava bastant més d'aquesta pel·lícula, suposo que per això em vaig decepcionar.

Glee, molt més que una sèrie.

En aquesta entrada m'agradaria parlar de la sèrie musical Glee, guanyadora al Globus d'Or amillor sèrie. M'hi vaig començar a aficionar la setmana passada, i des de llavors s'ha convertit en la meva preferida. A part de la interpretació dels personatges, que actuen meravellosament (Chris Colfer va guanyar el globus d'or a millor actor secundari, i Jane Lynch el globus a millor actriu secundaria) trobo que el missatge que donen està molt ben trobat: diuen que és igual com siguis, que t'agrada, etc. mentre puguis fer el que vols, i que no has de cambiar per el que diguin els altres. És un missatge totalment cert: tu has de ser qui ets.

L'argument: una colla de nois i noies, dirigits per el professor Will Shuester (Matthew Morrison) creen el Glee Club, un grup on es canta, es balla i s'assaja pels campionats. Durant el curs, es van produint

diversos incidents entre els membres. Hi ha gent que diu que és un High School Musical en sèrie, cosa totalment falsa. En aquest programa, els protagonistes no es posen a ballar perquè si, si ho fan és perquè

assagen, competeixen... L'altra diferència són els personatges: els de la pel·lícula són tots perfectes. En canvi, a Glee, cada personatge té els seus problemes: uns van amb cadira de rodes, els altres no es troben bé en ells mateixos...

Trobo que és una sèrie preciosa, dóna moltes lliçons, et pot fer riure i, a vegades, plorar. No és el típic programa que un veu en qualsevol canal: és una sèrie única.

A mi, especialment m'agrada l'actuació de l'Emma Pilsbury (Jayma Mays), l'orientadora de l'institut, que està obsesionada per la neteja. M'encanta la seva manera de ser, tant innocent. Està enamorada de'n Will (aquest també n'està de l'Emma), i li fascina tot el que fa el Glee Club. En un dels capítols canta " I Could Have Danced All Night ", de My Fair Lady.

Durant el transcurs de la història, es van convidant estrelles, com Olivia Newton-John. El director va dir que a la segona temporada hi acudirà Javier Bardem, fent d'estrella del Rock.

En fi, que recomano molt aquesta sèrie, especialment als amants de la dansa i el cant.

Fotografia: d'esquerra a dreta, començant per dalt. Will Shuester (Matthew Morrison), Sue Sylvester (Jane Lynch), Queen Fabray (Dianna Agron), Rachel Berry (Lea Michele), Finn Hudson (Cory Montheith), Noah Puckerman (Mark Salling), Mercedes Jones (Amber Riley), Kurt Hummel (Chris Colfer), Artie Abrams (Kevin McHale), Tina Cohen-Chang (Jenna Ushkowitz), Terri Shuester (Jessalyn Gilsig), Santana Lopez (Naya Rivera), Brittany Pierce (Heather Morris) i Emma Pilsbury (Jayma Mays).

Charada:

Em va encantar aquesta pel·lícula en part perquè és diferent a les altres d'Audrey Hepburn (en aquesta també fa una gran interpretació) i per l'altra banda per la gran combinació humorística d'ella amb Cary Grant. Grant te la qualitat de donar un toc d'humor en els moments més tensos. L'intriga i el final inesperat són el millor de tot: mai saps qui és bo, qui és dolent i, fins i tot, a vegades pots dubtar entre qui és qui.La direcció de Stanley Donen és excepcional, i el guió també.

És divertida la relació que mantenen Grant i Hepburn, a vegades s'enfaden, es tornen a reconciliar i s¡enfaden altre cop.

L'aliança feta entre la comèdia i el thriller la fan única. Hi ha escenes que, després de veure la pel·lícula, se't queden grabades a la ment: el tren del principi, quan Grant i Hepburn es coneixen, la cara d'aquest al final de la pel·lícula...

En fi, una pel·lícula amb la qualitat de fer-te riure, tremolar i plorar amb unes quantes escenes.

Enquesta nº 1: Paul Newman

En aquestes entrades de les enquestes parlarem una mica del guanyador/a. Avui toca en Newman, que va guanyar la última enquesta!

Aquest actor americà d'ulls blaus ha estat un personatge imprescindible per la història del cinema. Va ser actor, director i productor, i va ser el guanyador de dos Óscar

s (jo crec que se'n mereixia algun més) tot i haver tingut moltes nominacions al premi. Si hagués de triar una de les seves pel·lícules, sens dubte elegiría El Golpe. Tot i que fa bastant que l'he vist, em va fascinar com interpretava el seu personatge, igual que Robert Redford. M'encanta com comença la pel·lícula: una partida de cartes. Tot i que durant el transcurs de la història et perds una mica de tant en tant, acabes agafant el fil un altre cop molt fàcilment.

També m'agradaria parlar de El Premio. En aquesta, Newman té un paper molt diferent: un home faldiller que

ha guanyat un premi nobel i es troba immers en una aventura on no se sap qui és el bo i qui és el dolent.

En fi, un gran actor que sense ell la història del cinema no seria tant emocionant.