Casablanca.

Ja havia sentit a dir que aquesta pel·lícula prometia molt, però mai m'havia imaginat que em fascinaria tant. Des del primer minut ja et centren en la pel·lícula, fixan-te els ulls a la pantalla.

La major part de la història transcorre al cafè Rick, on s'hi respira un ambient carregat de fum i diners. Només en mirar-li els ulls, et fas una idea del tipus d'home que és. És una de les qualitats de la pel·lícula: fan servir les paraule justes perquè puguis entendre-ho tot, la resta són expresions, mirades i somriures que ho diuen tot per ells sols.

Pel que veiem, en Rick és un home elegant, seriós i que al principi ens sembla dur. Més tard, però, ens adonem del seu passat i sabem que, per dins, és més tou que el pa. És una llàstima que l'Ilse sigui la tipica dona que posen en aquestes pel·lícules, sempre darrere dels homes, sense donar importància al que elles senten o les seves decisions. Però, després de veure l'encant d'Ingrid Bergman, els hi perdono tot.

En Sam (almenys a mi) em va tocar la vena sensible. Aquell aire inocent, les melodies del piano...

Per acabar, no cal dir que la banda sonora és sensacional, As Time Goes By és una peça única que, no cal dir perquè, s'ha fet servir en moltes ocasions. És única.

Si t'agrada veure pel·lícules sense moure't de la butaca ni apartar els ulls de la pantalla, aquesta és la teva. As Time Goes By