Un Déu Salvatge.

És una pel·lícula que té molt mèrit. A part del principi, on es veuen els nens jugant en un parc de Nova York, tota transcorre en una mateixa casa, amb només quatre personatges. I aquests ho fan excepcionalment. No tinc preferències, crec que cada un actuava de meravella. Els quatre personatges són molt diferents entre ells, cada un amb les seves maníes, secrets, trets amagats que no descobrim fins al final... És el bo de la pel·lícula, observes com cada personatge va evolucionant i reaccionant de diferents maneres i és això el que dona aquest punt d'emoció (i sobretot humor). Tot i que s'ha de dir que, si els actors no ho haguessin interpretat tant bé, hauria sigut un desastre.

L'única crítica que tinc és la següent: a mi tot el principi em va semblar fenomenal, ple d'ironies i bromes, molt variat. Veia com evolucionaven els personatges. Al final, per això, no veia tant aquesta diferència, no veia aquesta evolució. És l'únic objecció que faig.

Pel que fa a la resta, m'agradaria felicitar a tots els actors però especialment a Jodie Foster. La seva histèria, la seva forma de dissimular l'odi contra la família... tot això em va commoure. No crec que tingui més coses a dir sobre la pel·lícula, només que us la recomano, especialment si les comèdies són la vostra debilitat.

Enquesta 5: Toy Story, Buscant a Nemo i Wall-E.

Hem tingut un empat en l'última enquesta! Ho trobo perfectament normal, tenint en compte que és molt difícil triar. La meva preferida és Toy-Story: vaig plorar, vaig riure... Per mi és de les poques pel·lícules que no té defectes. No em vaig avorrir en cap de les tres, les vaig trobar fascinants. A partir d'una idea senzilla es construeix una història magnífica, plena d'acció, amistat... A part d'això, els personatges són encantadors i de seguida els agafes efecte. Poden caure't bé o malament, però et segueixen semblant adorables. No crec que hi hagi molta gent a qui no li agradi aquesta pel·lícula que per mi és de les millors animacions de la història.

Pel que fa a Nemo, és una de les pel·lícules que va marcar la meva infància. Mai m'he avorrit d'ella. També haig d'acceptar que vaig passar por en algunes escenes (mai he pogut veure la primera escena sense tenir un calfred). El personatge del Nemo és ideal, a que realment, encara que sembli estrany, et pots sentir identificat amb ell (l'escola, desobeeix el seu pare... ;) I que ningú negui que no va riure amb la Dory eh? Tot i agradar-me molt, el meu personatge preferit era, és i sempre serà en Gill. Molta gent el trobava antipàtic, però jo sempre l'he trobat encantador. És el mateix que em passa amb en Doc de Cars. No sé perquè els personatges adults sempre han estat els meus preferits. En fi, si no has vist aquesta pel·lícula (cosa imperdonable) corre, lloga el DVD o compra'l, estira't al sofà i disfruta.

Finalment tenim Wall-E, la més recent (abans de Toy Story 3). Haig de dir que em fa agradar molt, però em va passar com en altres pel·lícules de Pixar (Up, Els Increíbles): el començament és genial, únic, però la resta de la història és extranya, surrealista. Però compensa la primera part ja que acostuma a ser genial. Fabulosa. El començament de Wall-E és èpic.

Sempre acompanyat de la seva mascota, ordenant tota la brutícia... A mi em va fe

r molta pena com anava apilant els cubs, amb aquells ulls tristos que ens van robar el cor a tots. Una altra pel·lícula per tots els públics, que agradarà a tothom.

Les meves pel·lícules de Pixar preferides són Toy Story, Ratatouille i Monstres SA. Quines són les vostres?

La Guerre Des Boutons.

Per començar m'agradaria felicitar a tots els nens que han fet aquesta pel·lícula perquè actuen de meravella, especialment Jean Texier (Lebrac) i Clément Godefroy (Petit Gibus) que, per ser actors de revelació, sembla que hagin actuat un centenar de cops.

Pel que fa a Violette (Ilona Bachelier) pot semblar-te repel·lent, pero t'adones de que no és la típica nena bleda que acostuma a aparèixer en aquest tipus de pel·lícules. Es veu que es llesta, sap el que fa, tot i que a vegades si que fa una mica de ràbia.

Referent a l'argument: la pel·licula està molt centrada en la Guerra dels Botons, però a part d'això també hi ha les diferents històries dels personatges que finalment es relacionen entre sí (tot i que a mi els trossos que més m'agradaven era quan feien estratègies, quan es barallaven).

Haig d'admetre que les escenes del professor (Guillaume Canet) i Simone (Laetitia Casta) a vegades se'm feien una mica avorrides. No, avorrides no: llargues. Els diàlegs es feien una mica pesats. A part d'això, l'he trobat molt interessant pel que fa al tema dels nazis i els jueus; realment arribaves a odiar als soldats.

El fill de l'alcalde, quan el fuetegen a cops de cinturó, fa pena. Però quan veus el que els fa després (prefereixo no dir què) tota la compassió passa a ser ràbia.

En fi, és una pel·lícula que crec que pot agradar a tothom, per tots els gustos. És una pel·lícula apte per tothom, tant per edat com per gustos.

Casablanca.

Ja havia sentit a dir que aquesta pel·lícula prometia molt, però mai m'havia imaginat que em fascinaria tant. Des del primer minut ja et centren en la pel·lícula, fixan-te els ulls a la pantalla.

La major part de la història transcorre al cafè Rick, on s'hi respira un ambient carregat de fum i diners. Només en mirar-li els ulls, et fas una idea del tipus d'home que és. És una de les qualitats de la pel·lícula: fan servir les paraule justes perquè puguis entendre-ho tot, la resta són expresions, mirades i somriures que ho diuen tot per ells sols.

Pel que veiem, en Rick és un home elegant, seriós i que al principi ens sembla dur. Més tard, però, ens adonem del seu passat i sabem que, per dins, és més tou que el pa. És una llàstima que l'Ilse sigui la tipica dona que posen en aquestes pel·lícules, sempre darrere dels homes, sense donar importància al que elles senten o les seves decisions. Però, després de veure l'encant d'Ingrid Bergman, els hi perdono tot.

En Sam (almenys a mi) em va tocar la vena sensible. Aquell aire inocent, les melodies del piano...

Per acabar, no cal dir que la banda sonora és sensacional, As Time Goes By és una peça única que, no cal dir perquè, s'ha fet servir en moltes ocasions. És única.

Si t'agrada veure pel·lícules sense moure't de la butaca ni apartar els ulls de la pantalla, aquesta és la teva. As Time Goes By

Super 8.

Hola seguidors! He estat fora durant uns dies perquè no tenia internet, i estava ocupada veient altres pel·lícules per penjar-ne la crítica al blog ;) Doncs entre totes les que he vist, he triat Super 8, ja que a Espanya encara no s'ha estrenat (l'he vist a França) i volia recomanar-la perquè l'anéssiu a veure. A mi em va encantar, és una mena d'E.T però amb més violència. Un grup de nois que estàn rodant una pel·lícula de Zombies i presencien un accident de tren. A partir d'això, ja ho veureu vosaltres.

Els personatges éren encantadors, especialment el protagonista (Joel Courtney), al qual se li mor la mare al principi de la pel·lícula. La història bull d'energia, no hi ha cap moment en què no passi res; l'emoció està assegurada.

L'intriga està en que fins al final no t'ensenyen què és la "cosa" que s'ha escapat del tren, la veus en alguns moments però no aconsegueixes distingir què és exactament. Això fa que durant el transcurs de la història fixis els ulls en la pantalla, en la "cosa", i et manté atrapat a la butaca.

Encara que jo, amb el titol, pensava que tindria més relació amb la pel·lícula que creen, no tant amb la ciència ficció. M'haurien agradat més escenes del rodatge, que precisament són les que més em van agradar. També haurien hagut de potenciar més la idea de que la història transcorre durant els anys 80, no es veuen gaires trets identificatius de l'època.

Tot i això, no us la podeu perdre. Vaig acabar la pel·lícula somrient, és preciosa, tot i que no vaig acabar d'entrar en la història.

Si us va agradar ET aquesta és indispensable. Una pel·lícula que té un peu al passat i l'altre al present.

Matar un Rossinyol.

No tinc paraules per descriure com em va agradar aquesta pel·lícula. La història és preciosa i els personatges són únics, especialment la petita Scout. La seva inocència i al mateix temps la seva manera de raonar la fan un personatge molt peculiar.

La gran interpretació de Gragory Peck també és destacable. Durant el judici, et pot sorprendre la seva serenitat, com manté el control de la situació, i la bona persona que és, com defensa els negres, com tracta els seus fills i com no es segueix barallant davant d'una provocació.

Tota la pel·lícula és impresionant, pot provocar-te un somriure com fer-te omplir els ulls de llàgrimes en tant sols uns segons. També ensenya la crueltat d'algunes eprsones, com es posen en contra de'n Tom i volen fer justicia per ells mateixos, vaig sentir molta ràbia contra alguns dels personatges, cosa que no m'acostuma a passar a les pel·licules XD

El germà de l'Scout, fins i tot, semblava més persona que tots aquells homes junts, especialment quan es posa a defensar la seva germana de l'home que els ataca al bosc, és un tros memorable i ple de valentia.

Una història que et farà pensar molt, et farà plorar, riure i passar por en determinats moments.

Senyores i senyors, benvinguts al Cabaret!

Aquesta pel·lícula és un bon exemple dels millors musicals. Tant la manera de cantar, actuar i ballar de Lizza Minnelli són espectaculars, pero el que ho fa espectacular és la gràcia que té aquesta actriu. No m'extranya que aquest hagi esdevingut un dels musicals més famosos.

Té escenes xocants, per exemple quan, durant les cançons, intercalen troços on hi ha nazis pegant a la gent amb els balls del Cabaret. També hi ha humor. Jo, personalment, vaig riure molt quan ella diu que està embarassada en veu alta i tota la biblioteca es gira per veure què dimonis passa.

És una pel·licula extraordinaria. Tot i que em costa triar, de totes les cançons em quedaria amb Maybe This Time, em va emocionar molt, tot i que Cabaret també era excepcional.

El meu personatge preferit, tot i que sembli extrany, no és Sally Bowles ni Brian Roberts (els dos protagonistes): és el presentador del Cabaret. Tot i que no és el que surt més, trobo que ho fa tot amb tanta gràcia i energia que també passa a ser un dels personatges imprescindibles de la història.

És un musical inolvidable. Cabaret

Cars 2.

La veritat és que ja anava a veure-la savent que no seria tant bona com la primera. Tot i que és el que va passar, em va impressionar. Suposo que veure-la en 3D va ajudar-hi bastant ;) Pero tot i aixo no iguala la primera, que em va fer plorar i tot. Trobo que aquesta era més comercial, més marques de cotxe, una història complexa i amb molta trama pero no tant interessant com la primera.

Les escenes per les diferents ciutats són genials, ja que són ciutats fetes a mida pels cotxes, i hi ha detalls que fan molta gràcia, com per exemple els lavabos de Tokyo i el mercat de Paris. L'escena de Matt als lavabos és de les més bones (per mi). Aquests detallets feien que la pel·lícula fos més interessant.

Semblava que en aquesta el protagonita no fos McQuinn, sino Matt, el seu amic grua, que es fa agent especial. Per mi el millor personatge.

Tot i que no iguala la primera, em va deixar amb un pam de nas, me l'esperava molt pitjor.

Una pel·lícula pels amants de la velocitat i James Bond. Tràiler.

The Godfather.

Quan em diuen Coppola només em ve al cap una paraula: MAGNÍFIC. Vaig trobar extraordinaria tota la pel·lícula, no tinc cap objecció a fer. Dura 166 minuts, i en cap d'aquests 9960 vaig poder apartar els ulls de la pantalla. Cada moment et manté els musculs en tensió i la ment intentant esbrinar que passa. Tot i que passen moltíssimes coses (felicitats també al guionista) crec es pot seguir perfectament. Això si, amb els cinc sentits fixats en la pel·lícula, això és esencial.

Les escenes són molt llargues, i la veritat és que això descansa força d'algunes pel·lícules d'acció, on els plànols són curts i on passen tantes coses al mateix temps que sí que t'acabes despistant tot i que centris tota la teva atenció a la pantalla. A més, no és acció en massa, i això encara et fa estar més tens, ja que saps que en qualsevol moment pot passar qualsevol cosa.

No cal dir que Marlon Brando està únic com a Padrino. Em va commoure. Em va fer plorar, riure i estremir-me. Senzillament únic.

Aquesta és una de les pel·lícules que no et pots perdre, una d'aquelles que has de veure per la força. Una d'aquelles de les que no podràs parar de parlar-ne mai. Una d'aquelles que no s'obliden.

Paris, oh, Paris...

Midnight in Paris: M'han vingut unes ganes terribles de tornar a Paris i passejar-me per tota la ciutat mentre plou, ja que "Paris és més bonic sota la pluja" (paraules del nostre protagonista, Gil, portat a la gran pantalla per Owen Wilson). La ciutat del glamour ens transporta als anys vint d'una manera ben peculiar: a través del cotxe negre que apareix cada nit a les dotze per Mont Martre. Gràcies a aquest carruatge, el guionista (que vol ser escriptor a Paris, de fet està escrivint el seu primer llibre) té l'oportunitat de coneixer els personatges celebres que li han servit de mestres: Scott Fidzgerald i Ernest Hemingway, entre d'altres. Llàstima que la seva promesa no tingui la intenció de quedar-se a Paris eternament, cosa que Gil desitja...

La primera escena en què veu on està realment (anys 20) és molt graciosa: la cara de felicitat i astorament d'Owen Wilson contrastada amb la naturalitat amb la què actuen tots els altres personatges és realment única. La història té molt de ritme, i pots anar identificant els diferents personatges coneguts que apareixen durant el transcurs de la pel·lícula (Dalí, Picasso...).

Personalment, no puc triar una escena en concret, pero si haig de triar la que més m'ha fet riure és una de les últimes, on es veu el detectiu al Palau de Versailles perseguit per la guàrdia reial.

Una gran pel·lícula, digna de Woody Allen i mereixedora d'un gran aplaudiment de part del públic.

Pirates del Carib 4

M'agradaria començar dient que és la que més m'ha agradat de tota la saga (de fet és l'única que realment he entès de cap a peus). Trobo que aquest cop van "cuiadar" una miqueta més la història perquè poguessis anant lligant caps durant el transcurs de la pel·lícula, ja que a les 3 anteriors no entenies ni la meitat (almenys jo). Cal dir que aquesta m'ha deixat ben impresionada, senzillament fabulosa. No crec que altres persones pensin el mateix, ja que sobre aquestes pel·lícules sempre hi ha diverses opinions; bé, doncs aquí donaré la meva. Em va agradar molt la interpretació de Penelope Cruz, pero més que ella el que em va encantar va ser el personatge que ella interpretava, Angelica, una enigmàtica dona del passat d'Sparrow. El caràcter que tenia, la manera de ser i com tracta a Jack Sparrow ... és de les coses que més em va agradar (a part de la música, que és fenomenal en tota la saga). Altres elementsindispensables, (sense contar Jack Sparrow, sense el qual res seria el mateix) són els escenaris on va transcorrent tot: aquelles platjes de sorra blanca, la selva, el mar en tempesta i el palau del Rei. En aquest últim té lloc una de les primeres escenes realment divertida, especialment la persecució que s'hi fa a l'interior. Jack Sparrow és ÚNIC. En moments tensos, aquells en que no pots deixar de mirar la pantalla, sempre sap trencar l'ambient amb una brometa.

Acció en massa i aventura combinades amb un toc d'humor.

Tràiler exclusiu (Johnny Depp).

Les 400 coups.

En Truffaut és un geni del cinema: no existeixen gaires persones capaces de concentrar humor, pena i angoixa en tant sols 99 minuts ni fer una pel·lícula que, després de veure-la, et doni tantes coses en les que pensar, ja que està ple d'escenes impactants: quan el seu amic el va a veure al centre i no el deixen entrar, l'Antoine corrents amb la màquina d'escriure entre braços... Això mesclat amb els plànols del principi (les cases parisenques deixant entreveure la Torre Eiffel) i l'últim (ell corrent pel camí, fugint del centre) on arriba a la platja, el lloc on sempre havia desitjat anar. Altres imatges, en canvi, t'omplen de rabia, com quan la mare el comença a mimar per pur interès. Personalment, no puc triar la meva escena preferida perquè totes són extraordinaries.

Una combinació de sensacions i sentiments inigualable.

The Lady Vanishes.

Només cal dir que és un dels Hitchcock que més m'ha agradat. La combinació d'intriga i humor (l'escena on els dos apassionats del cricket fan una demostració de l'esport amb terrossos de sucre és especialment graciosa) és fantàstica. Les diferents maneres de presentar els personatges formen part del magnífic guió: és boníssim. Un dels aspectes més interessants de la pel·lícula és la confusió que et produeix al principi veure que ningú ha vist a la senyora Froy (un dels millors personatges) i com et va posant en tensió. Tot i que vas seguint la història i aconsegueixes unir-te una mica a la investigació, no és fins a l'últim omment que descobreixes tota la veritat.

La pel·lícula està formada de petits detalls que acaben sent crucials: típic de les primeres pel·lícules de Hitchcock. T'acabes adonant que la majoria de coses que han passat i a les que no has donat importància són les que finalment fan que la història sigui més rodona, com quan Froy escriu al vidre del tren el seu nom. Tot i que ho miris per totes bandes, tot l'argument quadra perfectament, no hi ha cap forat. Ja ho he dit: un gran guió. A més, és força difícil fer una pel·lícula amb només un tren com a escenari principal, i això té un gran mèrit.

En fi, és una d'aquelles pel·lícules que no es pot veure un dia en que estiguis cansat: aquesta història demana molta atenció.

Un clàssic per veure un dia de pluja...

Hola de nou! Durant aquesta setmana santa vaig decidir mirar de nou Singing in the Rain, una pel·lícula que qualsevol gran amant dels musicals a de veure com a mínim un cop. Tot i haver-la vist ja tres vegades, aquesta em va semblar igual o fins i tot més impresionant que les anteriors. L'escena de Gene Kelly cantant sota la pluja és, a part de la més condeguda, una de les millors. La gràcia de Debbie Reynolds a l'hora de ballar i l'humor de Donald O'Connor també són imprescindibles en el musical (juntament, és clar, amb la gran interpretació de Kelly). Un altre d'aquests elements sense els quals la pel·lícula no sería el mateix és Jean Hagen (Lina Lamont a la pel·lícula) i la seva veu tant estrident. La meva escena preferida és en la qual es roda la primera pel·lícula amb so i tot és un desastre: entre l'estupidesa de Lina i els seus crits, resulta un troç especialment divertit i molt graciós. L'únic que crec que falla és la cançó de Broadway: trobo que la van allargar una mica massa.

En fi, si veus aquesta pel·lícula durant un dia de pluja (com vaig fer jo) quan s'acabi segur que et venen ganes de sortir al carrer i ballar com Gene Kelly. És una obra imprescindible, i un musical únic. Singing in The Rain

Una pel·lícula d'un altre planeta

Ja vaig dir que posaria la crítica de la pel·lícula. M'agradaria començar dient que és molt millor del que m'esperava, normalment les versions cinematogràfiques dels llibres no acostumen a ser tant bones. Tot i que en el guió l'han adaptat i s'han deixat alguns troços, trobo que tant els actors com la història han estat molt ben aconseguits, i han fet una magnífica interpretació, especialment Dianna Agron. Els efectes especials també són genials.

Una de les poques coses dolentes que hi he trobat és que, a en John (Àl

ex Pettyfer) li han donat uns poders diferents als del llibre, i això crec que no caldria haver-ho fet. També he trobat a faltar els entrenaments que fa amb en Harry (Timothy Olyphant), éren escenes que podien haver donat molt joc i ensenyar al públic la relació tant estreta que mantenien En John i en Harry, ja que durant la pel·lícula no es veu gaire clar, a contrari del llibre, on es manifesta amb claredat que en Harry és com un pare per en John. Són els únics errors que i he trobat.

En fi, és una pel·lícula indispensable pels amants de la ciència ficció i els extraterrestres.

PD: res a veure amb Crepúsculo, de debò.

Sóc el número 4.

M'agradaria comentar aquest llibre abans de l'estrena de la pel·lícula, i voldria dir que me l'he acabat en dos dies (unes 500 planes!). Amb això ja dono la meva opinió: una passada. M'ha enganxat des del pricipi fins l'última pàgina. No només l'argument és bo, sino tots els personatges, el transcurs de la història i la trama. No vull donar gaires detalls per qui vulgui veure la versió cinematogràfica, (ja en faré la crítica després de l'estrena ;).

Sobretot m'agradaria dir que no és un Crepúsulo. És el que diuen moltes revistes, però jo he vist totes les pel·lícules (les estrenades fins ara) i he llegit el primer llibre (no m'he molestat en llegir els altres perquè amb el primer ja vaig trigar un més) i ni de bon troç s'assemblen.

És una aventura trepidant, que et fa patir durant tota la lectura i et fa estar en tensió constantment.

Només volia comentar aquests punts; ja aprofundiré més en la crítica de la pel·lícula. En tot cas la recomano moltíssim. Està protagonitzada per Alex Pettyfer i Dianna Agron.

Tràiler.

Paris When it sizzles

Avui m'agradaria comentar una altra de les pel·lícules de l'Audrey Hepburn, protagonitzada per ella i William Holden. No és de les que més m'han entusiasmat, s'ha de dir que era una mica irregular: alguns troços estaven molt bé, però n'hi havia d'altres que et feien deixar anar un sospir, esperant que s'acabés aquella acció.

A més, l'argument està molt bé, el guionista i l'escriptora que comencen a escriure la pel·lícula, que és com un reflex del que els passa de veritat. Trobo que la idea està molt bé, pero a vegades et perdies una mica. Tot s'ha de dir, però: la interpretació de tots els personatges és genial.

M'agrada molt una de les escenes del començament, quan comencen el guió: la Gabby (el personatge de la pel·lícula que estàn escrivint) està amb un actor, i en Holden diu que s'assembli al Tony Curtis. I aleshores, aquest actor es treu el casc de la moto i és el mateix Curtis.

Això és el que deia abans, moments molt bons i moments avorridets.

En fi, m'esperava bastant més d'aquesta pel·lícula, suposo que per això em vaig decepcionar.

Glee, molt més que una sèrie.

En aquesta entrada m'agradaria parlar de la sèrie musical Glee, guanyadora al Globus d'Or amillor sèrie. M'hi vaig començar a aficionar la setmana passada, i des de llavors s'ha convertit en la meva preferida. A part de la interpretació dels personatges, que actuen meravellosament (Chris Colfer va guanyar el globus d'or a millor actor secundari, i Jane Lynch el globus a millor actriu secundaria) trobo que el missatge que donen està molt ben trobat: diuen que és igual com siguis, que t'agrada, etc. mentre puguis fer el que vols, i que no has de cambiar per el que diguin els altres. És un missatge totalment cert: tu has de ser qui ets.

L'argument: una colla de nois i noies, dirigits per el professor Will Shuester (Matthew Morrison) creen el Glee Club, un grup on es canta, es balla i s'assaja pels campionats. Durant el curs, es van produint

diversos incidents entre els membres. Hi ha gent que diu que és un High School Musical en sèrie, cosa totalment falsa. En aquest programa, els protagonistes no es posen a ballar perquè si, si ho fan és perquè

assagen, competeixen... L'altra diferència són els personatges: els de la pel·lícula són tots perfectes. En canvi, a Glee, cada personatge té els seus problemes: uns van amb cadira de rodes, els altres no es troben bé en ells mateixos...

Trobo que és una sèrie preciosa, dóna moltes lliçons, et pot fer riure i, a vegades, plorar. No és el típic programa que un veu en qualsevol canal: és una sèrie única.

A mi, especialment m'agrada l'actuació de l'Emma Pilsbury (Jayma Mays), l'orientadora de l'institut, que està obsesionada per la neteja. M'encanta la seva manera de ser, tant innocent. Està enamorada de'n Will (aquest també n'està de l'Emma), i li fascina tot el que fa el Glee Club. En un dels capítols canta " I Could Have Danced All Night ", de My Fair Lady.

Durant el transcurs de la història, es van convidant estrelles, com Olivia Newton-John. El director va dir que a la segona temporada hi acudirà Javier Bardem, fent d'estrella del Rock.

En fi, que recomano molt aquesta sèrie, especialment als amants de la dansa i el cant.

Fotografia: d'esquerra a dreta, començant per dalt. Will Shuester (Matthew Morrison), Sue Sylvester (Jane Lynch), Queen Fabray (Dianna Agron), Rachel Berry (Lea Michele), Finn Hudson (Cory Montheith), Noah Puckerman (Mark Salling), Mercedes Jones (Amber Riley), Kurt Hummel (Chris Colfer), Artie Abrams (Kevin McHale), Tina Cohen-Chang (Jenna Ushkowitz), Terri Shuester (Jessalyn Gilsig), Santana Lopez (Naya Rivera), Brittany Pierce (Heather Morris) i Emma Pilsbury (Jayma Mays).

Charada:

Em va encantar aquesta pel·lícula en part perquè és diferent a les altres d'Audrey Hepburn (en aquesta també fa una gran interpretació) i per l'altra banda per la gran combinació humorística d'ella amb Cary Grant. Grant te la qualitat de donar un toc d'humor en els moments més tensos. L'intriga i el final inesperat són el millor de tot: mai saps qui és bo, qui és dolent i, fins i tot, a vegades pots dubtar entre qui és qui.La direcció de Stanley Donen és excepcional, i el guió també.

És divertida la relació que mantenen Grant i Hepburn, a vegades s'enfaden, es tornen a reconciliar i s¡enfaden altre cop.

L'aliança feta entre la comèdia i el thriller la fan única. Hi ha escenes que, després de veure la pel·lícula, se't queden grabades a la ment: el tren del principi, quan Grant i Hepburn es coneixen, la cara d'aquest al final de la pel·lícula...

En fi, una pel·lícula amb la qualitat de fer-te riure, tremolar i plorar amb unes quantes escenes.

Enquesta nº 1: Paul Newman

En aquestes entrades de les enquestes parlarem una mica del guanyador/a. Avui toca en Newman, que va guanyar la última enquesta!

Aquest actor americà d'ulls blaus ha estat un personatge imprescindible per la història del cinema. Va ser actor, director i productor, i va ser el guanyador de dos Óscar

s (jo crec que se'n mereixia algun més) tot i haver tingut moltes nominacions al premi. Si hagués de triar una de les seves pel·lícules, sens dubte elegiría El Golpe. Tot i que fa bastant que l'he vist, em va fascinar com interpretava el seu personatge, igual que Robert Redford. M'encanta com comença la pel·lícula: una partida de cartes. Tot i que durant el transcurs de la història et perds una mica de tant en tant, acabes agafant el fil un altre cop molt fàcilment.

També m'agradaria parlar de El Premio. En aquesta, Newman té un paper molt diferent: un home faldiller que

ha guanyat un premi nobel i es troba immers en una aventura on no se sap qui és el bo i qui és el dolent.

En fi, un gran actor que sense ell la història del cinema no seria tant emocionant.

Oscars 2010!

Ahir van tenir lloc els grans premis de cinema, els Óscars! Aquí us deixo els resultats:

Millor pel·lícula: El discurs del rei
Millor director: Tom Hooper, "El discurs del rei"
Millor actor: Colin Firth, "El discurs del rei"
Millor actriu: Natalie Portman, "Cigne negre"
Millor actor secundari: Christian Bale, "The fighter"
Millor actriu secundària: Melissa Leo, "The fighter"
Millor guió original: El discurs del rei
Millor guió adaptat: La red social
Millor pel·lícula llengua no anglesa: En un món millor (Dinamarca)
Millor pel·lícula d'animació: Toy Story 3
Millor fotografia: Origen
Millor cançó original: “We belong together”, "Toy Story 3"
Millor banda sonora original: La red social
Millor muntatge o edició: La red social
Millor direcció artística: Alicia en el país de las maravillas
Millor vestuari: Alicia en el país de las maravillas
Millors efectes visuals: Origen
Millor maquillatge: L'home llop
Millor so: Origen
Millor edició de so: Origen
Millor documental: Inside job
Millor curtmetratge de ficció: God of love
Millor curtmetratge documental: Strangers no more
Millor curtmetratge animat: The lost thing

Primer de tot felicitar El discurs del rei, que ha guanyat 4 Oscars en les categoríes més importants, i hi estic totalment d'acord. Lo de la Portman també em sembla just, m'han dit que en aquesta pel·lícula està fascinant. També preveia que Toy Story s'enduria el premi, és molt maca (em va fer plorar). L'Oscar dels efectes especials també era previsible, tot i que no crec que Origen es meresqui totalment el del so. Les altres pel·lícules no les he vist, exepte Alícia, que no em va fascinar.

El Discurs del Rei.

La pel·lícula comença de cop, amb el discurs del fill del rei. Aquest troç em va fer patir molt (aquest i molts altres). Trobo que és una gran pel·lícula, però crec que no estava gaire orientada per la meva edat, i per això vaig trobar algunes parts una mica pesat. Tot i això, va ser una pel·lícula molt commovedora, especialment la relació de confiança que tenen el rei Jorge, també anomenat Bertie (Colin Firth) i el doctor Lionel (Geoffrey Rush).

Per mi el moment més ansiós i "emocionant" és en el moment del discurs per la ràdio abans d'entrar en guerra. És l'escena que més expectativa em va crear.

Les escenes més gracioses són les de les clases que fa el rei: quan li posa la música, els exercicis que li fa fer en Lionel, quan comença a dir insults sense tartamudejar o quan canta.

El personatge que més em va convèncer va ser el de'n Lionel: me'l vaig creure molt. Amb això no dic que els altres no estiguessin bé, trobo que la majoria ho van fer fantàsticament. El que vull dir és que, si hagués de triar el més realista, escolliria en Lionel, tant per la manera d'actuar com per la gràcia que té fent-ho.

En fi, una pel·lícula que a mi no em va apassionar (no dic que no m'agradés), pero que si hagués estat uns anyets més gran segur que l'hauria disfrutat molt. Felicitats!

Tràiler: http://www.youtube.com/watch?v=JUMdSJYgN00

PD: diumenge són els Óscars! Dilluns a la tarda penjaré els resultats i donaré la meva opinió.

Roman Holiday

Ahir a la nit vaig veure Vacances a Roma, amb l'Audrey i en Gregory Peck. Aquesta és la segona pel·lícula que va fer, després de Oro en Barras. És amb aquesta obra que va aconseguir l'Oscar!

La veritat és que em va agradar molt, tant la seva interpretació com la de'n Peck. L'argument també és molt bonic. A més, barreja l'humor amb la comèdia romàntica, i fan una combinació perfecta que en fan també una pel·lícula molt bona. Hi ha escenes innolvidables: quan van els dos amb la vespa (mentre ella condueix i va destrossant totes les parades del mercat), el ball a la vora del riu amb la intervenció dels agents secrets (i el cop de guitarra d'Audrey al cap d'un d'ells), la cara de pedra que si ets mentider et mossega la mà... En fi, una meravella, tot i que a mi em va agradar més Breakfast at Tiffany's.

De debò, l'heu de veure. Disfruteu veient actuar l'Audrey i en Peck junts, que fan una combinació tan bona com la pel·licula!

Polseres vermelles.

En aquesta entrada m'agradaria comentar la nova sèrie de Tv3: Polseres vermelles. A mi, personalment, m'encanta. La construcció de la història, els personatges, els problemes que van sortint poc a poc i la amistat que els uneix en fan una gran sèrie que em fa tenir els ulls enganxats a la pantalla cada dilluns a la nit. M'agrada com actuen la majoria d'ells, especialment en Roc (Nil Cardoner) que tot i que de moment surti ben poc, el que ha fet ha estat genial!

Per qui no l'hagi vist encara, la recomano moltíssim, pero aviso que fa molta pena. Hi ha escenes molt emocionants, emotives, divertides, tenses... i és això el que ens fa enganxar a la sèrie i patir, divertir-nos i plorar amb ella.

En fi, felicitar a tots els actors, equip directiu i, sobretot, Albert Espinoza i Pau Freixas!

PD: deixo el link d'una cançó preciosa de Polseres Vermelles: Sense tu, de Teràpia de Shock.

Polseres vermelles, Intensament vius.

Link: http://www.youtube.com/watch?v=x_Zd3KoEtRk

Goya 2011...

Aquí us deixo un link on podreu trobar els resultats dels Goya 2011. No poso la llista escrita perquè tinc força comentaris a fer, i l'entrada seria molt llarga .

Link: http://www.elpais.com/especial/premios-goya/

Bé, primer de tot, m'agradaria felicitar altre cop a Pa Negre, que ha obtingut nou Goyas (millor actor principiant, millor actriu principiant, millor pel·lícula...). Felicito també a Marina Comas (Pa Negre) ja que va guanyar un Goya i un Gaudí al mateix any. És un gran mèrit! Manuel Camacho (Entre Lobos, que és molt bona) també va estar nominat a millor actor principiant, però va sortir elegit Francesc Colomer (Pa Negre), els dos s'ho mereixien molt.

També estic molt contenta per Burried, els han donat els premi a millor so, i, a part d'altres premis, va estar nominada a millor pel·lícula.

En fi, felicitar a tots els nominats i premiats en aquests premis!

"Els tresors de Audrey Hepburn".

En aquesta entrada m'agradaria parlar d'un magnífic regal que em van fer per l'aniversari: "Los Tesoros de Audrey Hepburn". Aquest llibre (comprat a The Cine) no només ens explica la vida de l'actriu, sinó que combina el text amb fantàstiques fotos, cartes, guions, entrades de les seves estrenes, dibuixos de la seva infància, imatges del naixement dels seus fills, dels seu casament... Aquests estan magníficament presentats, dins uns sobres transparents i com si fossin reals (inferior dreta). A més, el pròleg del llibre està escrit per un dels seus dos fills, Sean Hepburn Ferrer (inferior esquerra). La veritat és que quan vaig veure el llibre em va encantar, tant ben documentat, amb aquelles cartes i il·lustracions; és fascinant. És com si tinguessis la vida de l'Audrey a les mans, veient tots els detalls de les seves pel·lícules i llegint els seus guions. M'ho passo molt bé intentant llegir la carta de Truman Capote dirigida a l'Audrey, costa molt de llegir a causa de la seva lletra; o mirar els dibuixos que feia de petita...

En fi, un llibre indispensable per un fan de l'Audrey Hepburn com jo ;) El recomano moltíssim!

Gràcies John Barry!

El gran músic John Barry va morir el 30 de gener. M'agradaria dedicar-li aquesta entrada a l'autor de la música de James Bond, també guanyador de molts Oscars per la millor banda sonora original. La veritat és que quan veia les pel·lícules de 007 no era conscient de la música de fons, però quan hi penses bé t'adones que sense aquesta peça essencial sentiries que falta alguna cosa a la pel·lícula. Ja veureu: proveu de veure'n una sense banda sonora, ja podreu comprovar que no és el mateix, sobretot en aquestes d'acció, on la música sempre dona el seu punt de tensió, por i un no-sé-què que et fa mantenir els ulls fixos en la pantalla. Per això m'agradaria felicitar a en Barry per aquestes bandes sonores tant magnífiques que sempre ens han acompanyat en les aventures de'n Bond (entre un milió).

Una gran botiga pels amants del Cinema

Si busques una botiga on trobar tot d'articles únics, The Cine és ideal. Pots trobar des de un pòster de la Marilyn Monroe fins a una silueta de cartró a mida real de Darth Vader o un joc de cartes del Freddy Kruegger. Jo mateixa vaig comprar un davantal del Padrino pel meu pare, i li va encantar.

És un local molt acollidor i ben decorat, com si fos la casa del cinema.

Però a més d’oferir productes per a satisfer els cinèfils, també ofereixen tallers de cinema tan interessants com un d’infantil, un altre sobre la productora britànica Hammer i un altre sota el títol Invasors! L’época daurada de la ciència ficció.

En fi: un paradís per qualsevol cinèfil.

Aquí teniu l'enllaç de la seva web: http://www.thecine.es/index.php

"Breakfast at Tiffany's" fa 50 anys!

No cal dir que és de les meves pel·lícules preferides. El fons del blog i el meu nick ja ho diuen tot: sóc una gran fan de l'Audrey Hepburn.

Breakfast at Tiffany's és única, en part pels seus personatges, en part pels petits detalls que componen la història: la confiança que es tenen ella i ell, el Gat, les diferents personalitats de cada persona... És una d'aquelles pel·lícules que podries mirar tants cops sense cansar-te, cada cop descobreixes una cosa nova, un nou detall.

Algunes escenes són especialment meravelloses: la cançó de Moon River o el troç final, sota la pluja. L'actuació de l'Audrey en aquesta pel·lícula és senzillament fascinant. El paper que fa és ideal per ella, i la combinació perfecte amb George Peppard.

La part on els dos són al Tiffany's és especialment divertida, i també quan roben les dues màscares a la botiga... Aquells moments t'arranquen un somriure encara que no vulguis.

La frase que ho resumeix tot: una història que brilla com els diamants.

Moon River: http://www.youtube.com/watch?v=BOByH_iOn88

Crítica: Harry Potter VII P.1

Cal dir que m'esperava alguna cosa més impressionant, una mica més d'acció. La història, molt monòtona tota l'estona, no em va enganxar prou com per impedir que anés al lavabo durant la pel·lícula.
Suposo que el llibre em va agradar tant que m'havia fet masses expectatives respecte la versió cinematogràfica. S'ha de dir que estaba molt ben treballada, i el principi va aconseguir captarme una mica l'atenció. La banda sonora ha estat igual d'impressionant que sempre, les cançons de Harry Potter sempre han tingut un no-se-què que ha fet que m'encantin. També cal dir que l'interpretació dels personatges és molt bona, llàstima que en Daniel Radcliffe (Harry) mai sigui capaç d'esbossar un simple somriure. Qui més m'ha agradat en aquesta última versió ha estat en Rupert (Ron Weasley), que segueix sent el mateix des del primer any de Hogwarts.
Tot i que no m'ha entusiasmat, espero amb candeletes la següent part ;)
Tràiler: http://www.youtube.com/watch?v=8aNU4X2yrhY&feature=fvst

PD: avui són les nominacions als Óscars. Aquí deixo un link om podeu veure tots els nominats al premi. El 27 de febrer ja penjare els premis complets, no patiu :D
Link: http://www.rtve.es/noticias/20110125/nominados-oscar-2011/398087.shtml

Crítica: Herois

Data: 19/11/10 Cine: Lauren Gracia Sessió: 18:20

Només cal dir que és la pel.li en què més he plorat.

La història transcorre en dos temps: l'actualitat i el passat. Durant el transcurs de les dues històries, vas descobrint la vida dels personatges i les aventures que van viure de petits: com van intentar d'aconseguir la cabanya de l'arbre que els concediria tots els desitjos, la construcció del cotxe de carreres... És una història tant real que et podries substituir a tu per un dels personatges. Els dies al poble, la gran amistat que comparteixen en Xavi i els seus amics, aquell final inesperat i les escenes amb bicicleta pels boscos del Corredor fan que aquesta història sigui única, en què uns simples nens acaben convertint-se en Herois de veritat.

Una pel·lícula que ens fa recordar per què ens agrada el cine.

Tràiler: http://www.youtube.com/watch?v=EbrM3Gbymmo&translated=1

Crítica: Burried (enterrado)

Data: 15/11/10 Cine: Cinesa Diagonal Sessió: 20:25

El començament d'aquesta pel·lícula ja és impactant. Durant el primer quart d'hora, et venen ganes de sortir de la sala ja que la càmera no surt del sarcòfag on han enterrat Paul Conroy (Ryan Reynolds) pero una mena de força et manté atrapat al la butaca: la pel·lícula t'enganxa des de bon començament. Té molt mèrit haver fet un film amb només un escenari. Algunes parts són angoixants de debò: sents com si estiguessis dins la tomba amb en Reynolds. Al cap d'una estona, et familiarizes amb el personatge, l'acabes coneixent millor.

La força de la pel·lícula és el so: se sent el so de la respiració, de la sorra quan s'escola per les esquerdes de la caixa... A part, les úniques converses que hi han són les que tenen el protagonista i un interlocutor a l'altra banda del mòbil. Poc a poc vas traient l'entrellat de tota la història.

Ua gran pel·lícula que et tindrà arrapat a la butaca fins a l'últim segon.

Tràiler: http://www.youtube.com/watch?v=rXZjC_3i5to

Globus d'Or 2011: els Guanyadors

Bé, els Globus d'Or 2011 es mereixien una entrada, no?:

• Millor Pel·lícula, Drama: “The Social Network”
• Millor Actor en una Pel·lícula, Drama: Colin Firth, “The King's Speech”
• Millor Pel·lícula, Comedia o Musical: “The Kids are All Right”
• Millor Actriu en una Pel·lícula, Drama: Natalie Portman, “Black Swan”
• Millor Actor en una Pel·lícula, Comedia o Musical: Paul Giamatti, “Barney's Version”
• Millor Serie de TV, Comedia o Musical: “Glee”
• Millor Dirección en un Pel·lícula: David Fincher, “The Social Network”
• Millor Actriu secundari en un Pel·lícula: Melissa Leo, “The Fighter”
• Millor Actor de TV en un Musical o Comedia: Jim Parsons, “The Big Bang Theory”
• Millor Actriu de TV en un Musical o Comedia: Laura Linney, “The Big C”
• Millor Pel·lícula en idioma extranjer: “In a Better World”
• Millor Actriu secundaria en una serie de TV, Miniserie: Jane Lynch, “Glee”
• Millor Libreto de Pel·lícula: Aaron Sorkin, “The Social Network”
• Millor Actriu en una serie de TV, Miniserie: Claire Danes, “Temple Grandin”
• Millor Actor en una serie de TV, Miniserie: Al Pacino, “You Don't Know Jack”
• Millor Actriu en una Pel·lícula, Musical o Comedia: Annette Bening, “The Kids Are All Right”
• Millor Pel·lícula d’Animació: “Toy Story 3”
• Millor Canció Original: “You Haven't Seen the Last of Me”
• Millor Serie de TV, Drama: “Boardwalk Empire”
• Millor Actor en una Serie de TV, Drama: Steve Buscemi, “Boardwalk Empire”
• Millor Actor secundari en una Serie de TV, Drama: Chris Colfer, “Glee”
• Millor Actriu en una Serie de TV, Drama: Katey Sagal, “Sons of Anarchy”
• Millor Actor secundari en una Pel·lícula: Christian Bale, “The Fighter”
• Millor Miniserie o Pel·lícula para TV: “Carlos”
• Premio Cecil B. DeMille a la trayectoria profesional: Robert De Niro

A mi m'han comentat per totes bandes que La Red Social és molt bona, per tant és normal que tingui tants premis :) Sobre la sèrie de Glee també me n'han arribat bons comentaris; el premi a la millor pel·lícula d'animació era sens dubte per Toy Story 3, que fins i tot a mi em va fer plorar. I The Big Band Theory també l'he vist algun cop. A mi, personalment, no m'apassiona aquesta sèrie, pero si l'han triat és per alguna cosa.

Guanyadors dels Premis Gaudí.

Com ahir vaig prometre, penjo els guanyadors dell Premis Gaudí 2011 (per cert, felicitats a "Pa negre", que en va rebre un munt):

• Millor direcció de producció: Álex Castellón de 'Pa negre'.
• Millor so: Fontrodona, Novillo i Casals, per 'Pa negre'.
• Millor curt-metratge: 'Les bessones del carrer de Ponent' de Marc Riba i Anna Solanas.
• Millors efectes especials: Josep María Aragonès, per 'Viatge màgic a l'Àfrica'.
• Millor maquillatge i perruqueria: Satur Merino i Alma Casal per 'Pa negre'.
• Millor vestuari: Mercè Paloma, 'Pa negre'.
• Millor direcció artística: Ana Alvargonzález, 'Pa negre'.
• Millor muntatge: Rodrigo Cortés per Buried (Enterrat).
• Millor música original: José Manuel Pagán, 'Pa negre'.
• Millor fotografia: Antonio Riestra, 'Pa negre'.
• Millor film europeu: 'La cinta blanca' de Michael Haneke.
• Millor pel·licula per televisió: 'Quatre estacions', dirigida per Marcel Barrena.
• Millor film d'animació: 'Els caps de drap al país on sempre brilla el sol', d'Àlex Colls.
• Millor documental: 'Bicicleta, cullera, poma', escrit i dirigit per Carles Bosch.
• Millor actor secundari: Roger Casamajor, 'Pa negre'.
• Millor actriu secundària: Marina Comas per 'Pa negre'.
• Premi al millor actor: Eduard Fernández per 'La mosquitera'.
• Millor actriu: Nora Navas 'Pa negre'.
• Millor guió: Agustí Villaronga per 'Pa negre'
• Millor director: Agustí Villaronga per 'Pa negre'
• Millor pel·lícula en llengua no catalana: 'Buried'.
• Millor pel·lícula en llengua catalana: per 'Pa negre'

• Jordi Dauder va rebre el premi honorífic a la seva trajectòria cinematogràfica. Dauder dedica el guardó honorífic a Lluís Llach i Martí i Pol.

PD: jo n'hauria donat el millor guió a "Herois", el millor so a "Burried" i els millors efectes especials a "El Gran Vàzquez". La resta em sembla correcte ;)

Premis Gaudí!

Hola a tothom;

només volia informar de que aquesta nit es celebren els premis gaudí i demà en publicarem els resultats. Es pot veure des de TV3 a les 22:30, i a la mateixa web del canal ( www.tv3.cat ) hi han notícies i els nominats a cada premi.

Bona nit!

Audrey H.